Xavier Baró

Xavier Baró
Xavier Baró
Sens dubte ens trobem a les mans una de les propostes més interessants pel que fa a cançó d'autor. L'art, la veterania i la integritat compositiva sense concessions fan de Xavier Baró un cas quasi únic que resulta imprescindible per entendre les bases reals i d'aquest estil. La trajectòria d'aquest músics és sense dubte el camí de l'emoció.

Si existeix el concepte “folk contemporani i atemporal”, La Veu de la Muntanya n’és un bell exemple.

Com una road movie, totes les cançons del disc van d’un lloc a un altre, un lloc que pot ser físic o espiritual, i totes porten algun sentiment concret d’uns personatges que tenen, tots ells, dues coses en comú: la confusió i que sempre estan enamorats.

Construït sobre instruments acústics, amb alguna intervenció de la guitarra elèctrica i l’orgue, com la guitarra, el bouzuki, el llaüt, la mandolina, la flauta i l’acordió, cada cançó evoca un instant en que el temps s’atura per projectar-se envers qui escolta, com una font de llum enmig de l’obscuritat.

Malgrat el que pugui semblar-ho, no és un disc de música tradicional; és un àlbum de cançons atemporals que tenen l’anima eternal, tocades amb instruments tradicionals i uns arranjaments magnífics, la qual cosa les fa més interessants.

Tocat íntegrament, com un concert en viu, per Xavier Baró: veu, guitarres i llaüt, i Héctor Beberide: acordió, flauta, bouzuki, orgue i veu, el disc té una extraordinaria versatilitat tímbrica que aporta a cada cançó una riquesa orgànica sempre sorprenent, i una calidesa, que arriba al cor pel camí més curt.
Xavier Baró Simó neix a Almacelles.
La primera cosa que recorda és la veu de la seva àvia cantant-li cançons tradicionals, que no són altra cosa que cançons antigues de les quals no se sap quan van ser escrites i se’n desconeix l’autoria. Uns anys més tard aprèn a tocar la guitarra i, amb ella a les mans, ja se sent complet. Llavors, sol o amb companys que va trobant, comença a tocar i a aprendre cançons. Als dinou anys puja per primera vegada a un escenari. Una mica abans, sense saber per què, escriu les primeres cançons. Segueix tocant en grups, aprenent l’ofici, sense deixar de compondre, fins que troba la font i el llenguatge que ja no abandonarà, cançons amb una marcada influència poètica en els textos que també s’encomana a la música, que porten el passat i la vibració tradicionals, els ritmes del rock i alguns colors experimentals.

En la seva obra discogràfica, a partir de 1998, sempre hi inclou alguna cançó antiga que li sembla que hauria pogut escriure ell i algunes cançons pròpies que hauria pogut escriure algun trobador d’antany. També ha posat música a poetes com Arthur Rimbaud, Jacint Verdaguer, Joan Brossa, Joan Salvat- Papasseit i Maria-Mercè Marçal i, en alguna cançó, hi ha quelcom més que la influència de William Blake<7b>. Entremig, ha publicat, l’any 2009, un dietari poètic, Diari del Mas de Flors.

1. La cançó de l’Udol. 1998
2. Deserts. 2000
3. Xavier Baró canta Arthur Rimbaud. 2002
4. Cançons del temps de destrals. 2004
5. Flors de joglaria.2006
6. Lluny del camí ral. 2009
7. La màgica olivera. 2011
8. La ruta dels genets. 2013
9. Xavier Baró i Gasion (el fill del mestre). (ep) 2013
10. Allau d’estrelles solitàries. 2014
11. Xavier Baró i Renaldo & Clara. (ep, edició en vinil) 2016
12. I una fada ho trasmuda. 2016
13. Primavera a la tardor. (ep) 2019
14. La veu de la muntanya. 2020

Formació

Xavier Baró - veu, guitarres i llaüt
Héctor Beberide - acordió, flauta, bouzuki, orgue i veu,

Xarxes socials